Porto un munt d'anys amb un terror immens a conduir per Barcelona. Perque? Si t'estàs preguntant el perque, es perque no has conduït per Barcelona... Recordo perfectament aquell primer dia amb el meu carnet de conduir tot novet, i jo amb unes ganes de provar-me a mi mateixa immenses, agafant el meu Seat Panda atronitat direcció Barcelona City... i recordo també aquell primer dia arribant a casa després de l'excursioneta amb un atac d'ansietat, amb el canvi de marxes arrancat dins el meu puny crispat, i cridant "No torno a anar a Barcelona en cotxe en ma vida!". Però un savi va dir una vegada, Mai diguis Mai. I així és.
Aquells que ja em coneixeu una mica sabeu que si hi ha alguna cosa que m'agrada més que els Donuts de sucre, la Coca-Cola Zero i tunejar mobles, és seguir a Els Amics de les Arts per la geografia catalana, i aixó ha implicat agafar el cotxe i ficar-me a vegades per Barcelona.
I aquí ens plantem a aquest dissabte 16 de març. Final de gira de Els Amics al Palau de la Música. Jo m'ofereixo a portar el cotxe (quan no et donen cap altre opció es oferiment?), quedem en aparcar per Sant Andreu i anar en metro fins al Palau... Sant Andreu... cap problema, primera sortida de les Rondes venint desde Sant Feliu... Fins aquí arribo. Recollim als meus dos amics Sant Andreuencs i quan pugen al cotxe l'altre Sanfeliuenca que ve amb mi al cotxe decideix que caminar dos carrers fins al metro es inhumà. Els Sant Andreuencs diuen que podem probar d'aparcar a prop del Palau, que ells saben de llocs on fer-ho. Aquí el cor ja em batega a mil, osti tu, no he portat els DIAZEPAN!! Però com que a mi en xula no em guanya ningú callo, engego el motor i cap allà que anem.
Una hora després de conduir per tot Barcelona, de tres o quatres crits "Lydia t'hem dit que giris a la dreta, a l'altre dreta!", de veure 20 o 30 cotxes aparcant davant nostre, i quan sento que la mala llet comença a aflorar per tots els porus de la meva pell (per cert, anotar a l'agenda anar a fer neteja de cutis...), oh! una plaça d'aparcament!!!!!
Fico intermitent, i paro en sec, els cotxes de darrera em piten, m'importa un "pepino"! M'adelanten per la dreta (si la dreta dreta, no l'altre dreta), i de sobte apareix un "motivat" en un Ibiza vermell, any 98, amb tres "cholitos" dins (cholito= cholo + chulo), fa un cop de volant estil rally amb una sola mà, amb l'altre va parlant per telefon i em fot la plaça d'aparcament...
I aquí arribem al moment en que em vaig sentir "pueblerina". Les dues Santfeliuenques ens mirem amb cara de resignació, que hi farem... Però els Santandreuencs, ai els Santandreuencs! aquesta especie en extinció... l'especimen femení salta del cotxe lleugera "qual gacela" i ataca als "cholitos". Aquests no li fan cas així que l'especimen masculí salta també i en quatre paraules i amb molta cara de mala llet (ole tu!) aconsegueix que els "cholitos" amb la cua entre les cames surtin de la plaça d'aparcament... jo mentre faig maniobra aparcant penso que els de poble en sabem molt de gorgs, parcs naturals i de qui es de Can Dallonses i qui de Can Daixonses però de sobreviure a la selva, com els de ciutat ningú!
Una imatge d'un model igual al meu primer cotxe...
