AQUEST HOME EM TÉ MANIA?

Fa un temps us explicava pel facebook el cas d'un pare de l'escola (que té pinta de no tenir gaires llums) al que no conec més que de vista, que s'em va acostar i em va dir que ell i la seva filla tenien 4 dents de més i que tenien la sort de no haver tingut mai caries... Llavors va obrir la boca i em va dir "mira, mira" i em va ensenyar les dents... Jo vaig quedar tant flipada que només vaig atinar a dir "hombre, pues felicidades"...

El dia que ho vaig explicar per facebook a tothom li va fer moltíssima gràcia. Tothom en va fer broma. Però el cas es que jo a aquest senyor l'he evitat desde llavors...

Fins fa unes tres setmanes. Soc l'encarregada de redecorar i optimitzar el quartet que l'Ampa té a l'escola. A primer cop d'ull era evident que per recol.locar tota aquella porqueria ens farien falta unes estanteries. Però estem en crisi i l'Ampa no té diners per comprar-ne de noves. I aquí torna a escena el senyor de la dentadura.

El senyor de la dentadura ens va oferir unes estanteries que té en un magatzem per quatre "duros" i com que no teniem una millor opció vaig deixar a part la meva rancunia i vam quedar que passariem pel seu magatzem a medir-les i comprovar si estaven en bon estat.

Eren les tres i quart de la tarda quan entravem pel camí de sorra que portava al magatzem. Hi anavem una companya de l'Ampa i jo. Arriba una noia que a vegades dóna un cop de mà al senyor de la dentadura i entrem al local. Just darrera meu la porta grinyola i es tanca de cop. COI quin ensurt! La xicota del magatzem ens diu que no ens preocupem que té la clau i pot tornar a obrir, però quan posa la clau al pany s'adona que la porta ha enganxat la cadena de fora i s'ha quedat trabada! 
La meva companya i jo ens mirem totes series, ara que fem? I la xicota aquella que comença a dir-nos amb veu un pèl més exaltada del normal "tranquiles que jo obro, tranquiles que jo ho obroooo, tranquiles que jo ho obrooooooooo!!!!!!". Aquí la noia ja estava histérica total. A mi m'agafa el riure tonto de veure'ns en aquella situació, però pensant en si a les cinc ja seriem fora que els nens surten de l'escola! La meva companya buscant alguna cosa dins d'aquell merder de magatzem per destrabar la cadena, la xicota fotent-li cops a la porta i jo mirant de lluny unes nines velles que sobresurtien de sota una manta (quin yuyu, imagina't que ara els comença a donar voltes el cap a aquelles nines diabóliques)...
I llavors arriba la calma. La xicota és tranquilitza, la companya deixa de buscar i es posa a pensar, i jo deixo de mirar de reüll aquelles nines i em concentro també. Tenim móvil no? doncs truquem algú que ens vingui a obrir. La xicota em mira raro, estarà pensant si seré prou tendre donat el cas que haguem de menjar-nos les unes a les altres? Veig un microones vell dins el magatzem, funcionarà? em cuinarà o em menjarà crua...
De sobte la companya troba un tros de ferro i fem palanca per obrir la porta. Aireeeeeeeee!!!!
Un cop oberta la porta, la xicota aquella, ja més tranquila, ens comenta si volem tornar a entrar a medir les estanteries. No pas! ja les veig desde aquí! Quedem que si, que ens les emportarem, però que si de cas ja ens les portaràn ells a l'escola que jo no torno a entrar a aquell lloc. I es que senyors, està clar que el senyor de la dentadura em té mania...

                         Ho reconec, les nines del magatzem no eren tant lletges, però fotien yuyu igual.